divendres, 7 de desembre del 2012

La República del Cap de Creus fa 1/2es vacances.

Salut !


Cròniques de Llançà (III)
A través dels llibres d'Actes de l'Ajuntament : 1867 / 1869
                                                                                                                 Lluís Feliu i Pumarola
 
 
13 de gener de 1867 – El President fa lectura d'una comunicació del Governador Civil per tal que l'Ajuntament es subscrivís, si fos del seu gust, a una contribució per comprar un sepulcre de marbre que guardi les restes del "ínclito Exc. Sr. D. Mariano Álvarez de Castro". S'acorda per unanimitat contribuir-hi amb una mòdica quantitat de la partida de 'Gastos imprevistos', ja que la manca de fons no permet una major quantitat.
 
27 de gener de 1867 – Degut a la gran crisi que es pateix, el senyor regidor Vicens Girval proposa que es redueixi el sou del secretari en la quantitat de cent escuts. El segon tinent d'alcalde Miguel Estela considera que la feina del secretari a augmentat molt i el seu sou és just. Posat a votació s'acorda per majoria rebaixar el sou del secretari.
 
17 de febrer de 1867 – Es creen uns impostos extraordinaris per valor de set-cents escuts per cobrir el dèficit de l'Ajuntament.
 
24 de febrer de 1867 – Es llegeix una comunicació del Governador Civil sobre la conveniència i necessitat de construir un camí que enllaci el Port de la Selva amb la via fèrria cap a Barcelona. L'Ajuntament de Llançà declara que fa anys que el Port de la Selva podria haver enllaçat quan es va fer la carretera de Selva de Mar a Figueres, i la van voler fer en una altre direcció. El cost del tram per part del Port de la Selva seria barat i de fàcil construcció, ja que són terrenys planers i prop del mar, no així el tram per part de Llançà cap a ells, amb terrenys dificultosos i moltes expropiacions. Per tant s'acorda que siguin aquelles poblacions les que facin el camí, ja que són per a elles la necessitat i el benefici.
 
9 de juny de 1867 – S'anomena mestra interina a Catalina Estruch, i s'acorda practicar les diligències necessàries per ubicar l'escola. El 'Jefe de la Guardia Civil' envia una comunicació per tal es disposi una casa on es pugui estar reunida la força. S'acorda instal·lar-la al segon pis de la casa consistorial, per tal motiu el porter té que desallotjar el pis.
 
10 de juny de 1867 – S'acorda apujar l'impost sobre les carns : "Diez céntimos por libra en las carnes muertas de vuey carnero, 18 céntimos en la de los cerdos."
 
16 de juny de 1867 – Una comunicació del senyor Governador de la Província, prevé de que els regidors que faltin a les sessions seran multats amb 5 escuts.
El Governador reclama una casa en condicions per a la Guardia Civil i diu que es pagui el lloguer de tal habitatge amb els 'Fondos imprevistos'.
El local trobat per a l'escola de nenes serà el segon pis de la casa de Juan Deu i Castells, i en demana 4 escuts al mes de lloguer.
 
21 de juliol de 1867 – S'acorda fer fer unes marques per d'assenyalar les carns pesades i servides per tal d'evitar fraus.
 
11 d'agost de 1867 – Reunit l'Ajuntament, es delibera si s'ha de contestar la reclamació de l'Excel·lentíssim Senyor Duc de Medinaceli, per tal se'l declari "Señor Solariego y Campal del Condado de Ampurias", ja que segons el Duc de Medinaceli aquest districte entra dins del seu terreny. Desprès de deliberar i consultar antics documents que existeixen a l'Arxiu Municipal, s'acorda que la pretensió del Duc pot ser infundada ja que aquesta població no pertany al Comptat d'Empúries, " i que puede también el expresado Excl. Sr. Duque de Medinaceli haber perdido el derecho al Condado de Ampurias por haberse incautado el Estado de parte de él como procedente del suprimido Monasterio de San Pedro de Roda". Per seguir la causa, s'anomena un procurador per a contestar al Duc.
 
1 d'octubre de 1869 – Es llegeix un paper entregat per la 'Junta Revolucionaria Interina de Figueras', dirigit als lliberals de Llançà en el que s'exposa que : "La fuerza militar y el pueblo de la villa de Figueras se han pronunciado al grito de Viva el Pueblo Soberano, Viva la Libertad", declarant que també s'havien pronunciat a Girona i Barcelona. En aquell moment, la Junta decideix que el partit lliberal s'ha de pronunciar, i destituir , si ho creu necessari, l'actual Ajuntament, posant-se de immediat a les ordres de la 'Junta Liberal'. Els presents, presos d'un gran entusiàsme i per la revolució que s'ha verificat en aquesta nació a favor de "La Santa Causa de la Libertad", fan repicar les campanes per assabentar al poble de la notícia. L'Alcalde reuneix a tots els lliberals de la població per tal de formar un nou Ajuntament si ho convenen necessari.
 
2 d'octubre de 1869 – Els lliberals acorden formar una comissió facultada que s'encarregui de renovar en tot o en part l'actual Ajuntament, si fos necessari. Els anomenats per aquesta comissió són els senyors : Baltasar de Cremadells, Antonio Quintanas, Pablo Pagés, Estevan Parés i Mariano Heras. Se'ls hi deixa un temps per deliberar sobre la seua missió a la sala del costat. Al cap de vuit minuts tornen havent acordat per unanimitat mantenir l'actual Ajuntament, ja que tots eren considerats persones d'ordre i d'idees lliberals. Només van destituir al primer tinent d'alcalde Juan Pacreu i Guanter, posant-hi l'actual alcalde Domingo Ballesta, i el lloc de l'alcalde va ser ocupat pel senyor Joaquim Guanter Jubert.
 
18 d'octubre de 1869 – El regidor Vicente Girbal considera un gran pes per a la població mantenir una mestra per a nenes i tot el material que comporta. Tots els reunits s'adhereixen a la proposta i declaren suspesa del càrrec de mestra a la senyora Caterina Estruch i Bertas. També s'acorda destituir al mestre d'instrucció pública, el senyor José Palahí. Les suspensions serien molt beneficioses per l'economia del poble, i segons es declara : "No se perjudicara a la instrucción por no haber maestro público, ya que hay maestro particular y señoras de buena conducta con estudios suficientes para enseñar perfectamente a la juventud de esta villa.".
 
20 d'octubre de 1869 – Es creen dos comissions de dues persones per tal de fer un inventari dels efectes que hi ha a les escoles. També s'acorden els dies en què es celebraran les eleccions per tal de votar un nou Ajuntament, tal com ordena la 'Junta Revolucionaria Provincial' Les eleccions queden senyalades pels dies 21 i 22 d'aquest mes.
 
25 d'octubre de 1869 – Es convoca el nou Ajuntament elegit per sufragi universal. "Los señores nombrados para desempeñar los cargos expresados, manifestaron cumplir fielmente su cometido estando dispuestos a cortar de raíz todos los abusos, si aparecieran.".
 
 14 de desembre de 1869 – El senyor Alejandro Verdaguer, apoderat de la seua germana Ana Verdaguer, reclama el pagament del segon trimestre del lloguer de la casa que feia d'escola. Donat que l'Ajuntament revolucionari va suprimir l'escola, es dubta si s'ha de pagar dit lloguer. Es demana que es revisi el contracte entre Pedro Verdaguer i l'antic Ajuntament. Un cop revisat el contracte es resol que la petició del senyor Alejandro Verdaguer és justa, ja que el contracte va ser signat abans de la Revolució, per tant s'ha de fer efectiu el pagament del segon trimestre.
 

dimecres, 28 de novembre del 2012

Catalunya, un pas endavant.



A dimecres 28 de novembre de 2012.

Catalunya, un pas endavant.

Bé, ja hi som, tot a anat segons les reccions humanes, m'estranyava a mi una reacció miraculosa per a una jugada de pissarrí èpica. És evident que no ens hem desenganxat ni un mil·límetre del món terrenal, bergant i potiner.
Només d'entrada, el PP i el PSOE es queixaven de la mala maniobra que havia fet el president Mas, perdent escons i deixant un govern feble i un país proper a la ingovernabilitat. Raons fòssils; aquests dos partits han tingut majories fortes i absolutes que els han portat fora del govern d'Espanya intermitentment. Que vos us emmerdeu, la governabilitat s'aconsegueix amb bona voluntat i encert polític. És que desprès de lu que cobren encara volen la feina manyaga ?
També els partits espanyolistes s'entesten en afirmar que aquestes eleccions han fracturat Catalunya; senyors, la varietat d'opinió no és cap fractura. Molt mal acostumats estan el PP i el PSOE a ser dos partits pendulars al govern d'Espanya sense competència, que s'esglaien per la diversitat política.
Calia sospesar que a Catalunya hi ha molts catalans espanyols o espanyols solament, persones sense un sentiment i voluntat catalanista, persones que no es corresponen amb el rampell sobiranista, que tenen l'ideia que "Mas nos quiere hechar, Mas nos quiere separar, Mas nos quiere robar". Gent que de ben segur havia votat CIU en temps normal, que pertanyen a associacions i agrupacions molt vinculades als pobles, però que no han pogut o volgut entendre els perquès del salt nacionalista de CIU i de Catalunya. Tots aquests votants s'han refugiat en els partits que volen el millor per a Catalunya, evidentment, però sense perdre la seua espanyolitat, partits com el PP i Ciutadans.
A partir d'aquí es descabdella tota la troca segons el guió més natural. CIU perd molts vots catalans-espanyols, i perd part dels votants emprenyats per les retallades. El jovent divideix el seu vot entre CIU i el seu nou projecte sobiranista i Esquerra Republicana per por d'una possible i perillosa avançada del PP, cosa que dóna unes ales a ER que podríem dir "prestades". Els més de la ceba, que no creuen en les propostes de CIU, un partit de dretes que pacta amb el PP, es decanten per CUP. La resta de descontents aposten per ICV-EUiA, que de fet, amb Joan Herrera al davant, sembla no haver entès res del fi d'aquestes eleccions, i crec que decidirà passar de puntetes pel tema de la independència de Catalunya.
A Espanya, de moment, estan molt contents per la desfeta de Mas, ja que ara no hi ha un home fort i visible per anar a Madrid a negociar de tu a tu. Però no desesperem ni donem res per perdut, ha estat un primer pas de ball que encara no havíem après a ballar. No cal perdre l'esperança, ni l'empenta, ni la trempera, la vida dóna moltes voltes.
Si Ciutadans dura anys com a partit polític, i si el jove Albert Rivera manté l'ímpetu i les ganes de lluita per una Catalunya millor dins d'Espanya, el vui veure demanar l'Estat propi català.
O botifler, o Espanya haurà de canviar molt i molt i molt.
Salut !

Lluís Feliu, Notícies del C. de C. .  

diumenge, 18 de novembre del 2012

Taps de plàstic, la vergonya de la sanitat.



A dilluns 19 de novembre de 2012.

Taps de plàstic, la vergonya de la sanitat.

Quasi inevitablement, rere d'una fotografia d'un nen o una nena posada als vidres d'un establiment, i podem veure una caixa o una bossa curulla de colors: són els taps de plàstics. Taps de plàstic que persones de bona voluntat reciclen per aportar-los per un ajut a una família necessitada d'una emergència sanitària fora del seu abast econòmic.
Taps i recaptes posen en evidència el vergonyós tracte que dóna la sanitat a casos particulars de malalties de difícil i costós tractament.
És tan miserable negar la possible curació a infants de famílies sense mitjans econòmics basant-se en la falta de pressupost o en la no inclusió de la malaltia en una determinada llista d'assistències, que em revolta les tripes pertànyer a un país així, com molts que hi ha al món.
Però en el nostre, del que coneixem el què es gasten les institucions de l'Estat en el manteniment desorbitat de la classe política i sindical, el què es gasten els partits en propaganda electoral, els diners que es malgasten en infraestructures inútils, els milers i milers d'euros que es dilapiden en xefles, tecs i dietes, en targetes de crèdit de l'administració infinites, en telefonia particular pagada per tots nosaltres, en mantenir institucions inservibles i fantasmes, en mantenir la Corona, i que una mainada hagi de recórrer a la bona voluntat popular per aconseguir certs tractaments o aparells mèdics que els allunyin una mica d'un patiment o una possible mort, és impresentable. M'és molt difícil trobar una paraula per definir aquesta situació que no sigui un insult, un recargolat renec o un vomitiu adjectiu.
Donat que tots aquests anys, tant els que manen com els que ho intenten, sembla ser que ja ho han dat per natural i inamovible, que no es pot canviar i que s'ha de acceptar amb resignació per sempre més, jo no en vui pas cap cadell d'aquests polítics sonsos i resignats. Deixar criatures amb certes malalties sense tractament per ser massa car o no estar inclòs en certa llista és representatiu d'una classe política poc preable.
Un cop més, el poble, amb accions cíviques i solidàries, es posa per davant de les mòmies governamentals que tenim, molt més preocupades per no perdre ni un xic de les seues prebendes ni vols en primera classe, que per la mainada amb greus problemes de salut.      

Lluís Feliu, Notícies del C. de C. .

dijous, 8 de novembre del 2012

PSC qou vadis; no badis.


A dimecres 8 de novembre de 2012.

PSC qou vadis; no badis.

En segons quines qüestions, és millor no barrejar els hams. Quan tot va bé i tot són flors i violes, es pot anar passant la barca de franc. Un estira i arronsa per aquí, un desdit i un sota un pomer t'ho vaig prometre i sota un pomer t'ho desprometo per allà, i anar tirant. Però quan tot es complica, es deslliguen els sentiments, el destí es posa a sobre de la taula, i s'ha de prendre partit, és el moment en què queden al descobert totes les mancances i les incongruències que s'havien amagat sota "l'alfombra".
S'ha posat en evidencia que pare i fill socialistes viuen en diferents països. Països que tenen interessos d'Estat enfrontats, i que posen al fill davant del dilema d'haver de triar entre el respecte i l'obediència al pare, o l'afany d'independència dels seus paisans. El PSC vol i dol, continua volent navegar entre dugues aigues, mantenir bones relacions amb la família d'Espanya, i al mateix temps, aconseguir una certa millora de les llibertats i aspiracions dels seus conciutadans catalans. Són bones intencions, però demostradament romàntiques.
Ja pots xiular que si el burro no vol beure ...
I el burro del PSOE no en vol ni un glop de l'aiga que li ofereix Catalunya. S'ha entestat amb una tossudesa que ratlla les formes de la ultradreta espanyola, en què s'ha de mantenir la unitat indissoluble de l'Espanya hispànica i espanyola. Al pobre PSC ja no li valen arguments federalistes trets de la màniga a última hora per intentar convèncer al PSOE que mogui una pota i als catalans de que lu seu és lu ideal. Ans al contrari, s'ha vist que quan són a prop de l'ase gros, filen prim i li segueixen la beta amb el cul una mica apretat, poder per por de rebre una cossa a l'entrecuix.
Ara per ara el PSOE està a les antípodes de la mula Francis. Poder el que li falta a PSC és una mica més de valor i confiança en si mateix, li manquen amors propis per clavar-li una queixalada a l'orella del PSOE i fer-li entendre que anant tant assalvatjat és molt difícil poder llaurar dret a Catalunya.
Però és clar, de ben segur no ha de ser fàcil pel PSC que practica un socialisme català molt i molt moderat, per no dir difós ( ara patidifós ), embrancar-se en aferrissades discussions patriòtiques amb qui ha estat el referent del socialisme a Espanya. I aquí està la mare dels ous; a Espanya.
Recordo les primeres eleccions democràtiques desprès de la dictadura d'en Franco en què van guanyar els socialistes, en aquell moment, un obert, il·lusionat, fresc i jove PSOE, i recordo gent gran, catalans supervivents de la guerra civil, dones i homes que havien patit i superat la postguerra i tots els anys de repressió i opressió, i els recordo amb llàgrimes als ulls, plorant d'alegria i alliberació per la victòria socialista. Catalans que havien lluitat per les llibertats d'Espanya amb l'esperança d'una millor vida per a Catalunya. El socialisme era la seua esperança de llibertat pels pobles fins ara sotmesos.
Què se'n ha fet d'aquell socialisme ?
S'ha fet vell i tornat carca ?
Són massa terrenys al Marroc ?
Són trastocades ínfules hispanico-quixotesques ( robades a un català ) ?
On anirien a parar les emocions i les esperances de tots aquells catalans il·lusionats amb el socialisme ? Si poguessin veure ara a un Felipe Gonzalez convertit en un porc de cent cridant contra les aspiracions de llibertat catalanes, proclamant la unitat d'Espanya al més pur i odiat estil dels nacionals. Un Felipe Gonzalez en fera "berrea" anticatalanista.
Serien llàgrimes d'emoció i il·lusió transformades en llàgrimes per la traïció; d'abatiment, desil·lusió i desesperança.
Llàgrimes per haver tornat d'on es venia, per haver tornat a perdre una guerra sense haver lliurat batalla.
El Partit Socialista de Catalunya hauria de ser qui, a la fi, reculli les esperances i el testimoni dels socialistes catalans sense ambigüitats ni filigranes a dugues cares. De vegades no es pot quedar bé amb tothom, i menys en política.
PSC, què hem de fer ?

Lluís Feliu, Notícies del C. de C. .           

dimecres, 31 d’octubre del 2012

Aleix Vidal-Quadras es posa flamenco.



A dimecres 31 d'octubre de 2012.

Aleix Vidal-Quadras es posa flamenco.

Hi ha un dia que et despertes radiant, t'aixeques exultant i et trobes superior. Tal com si fossis l'artífex d'un flisto infinit, memorable i complaent. Tal com si haguessis anat a entrenar amb Lance Armstrong. Et sens el hit i el top de la jet set, com un cum shot de jeet kune doo, sublim, exuberant, magnífic, genial, sagaz, eficaç i perspicaç. Com l'íntim col·lega d'Eduard Punset, com un Sherlock Holmes reencarnat, com un Stephen Hawking del ballet de Valerio Lazarov, com un Lazarillo de Tormes monaguillo, com un Isaac Asimov davant d'un plat de brunyols i un porró de garnatxa, com el fill de les dotze tribus de d'Albert's Einstein's i Nadia's Comaneci's. Majestuós, mar enorme.
De fet, solament una mica fastiguejat i anguniós per la planitud de la resta del món. Somrius i rumfles el nas com un Jack Sparrow. Bon dia ! Sembla que avui el farà ! Tal amablement. Puag ! Tothom és previsible i reiteratiu. El món gira entre gracies sense gràcia i desgraciades desgràcies. Per alguna raó sents que hi has de passar-hi de puntetes; mentre les gents de bon cor lluiten i es desviuen per ajudar al pròxim, resulta que la certesa és que dels 15 crims comesos a Girona el últims 10 mesos, només un dels implicats té nom ibèric, és el de l'interfecte a qui va disparar un mosso d'esquadra en una intervenció policial. SSSSHHHHHH!.. Ni ho diguis ni que siguis diví.
Sí, sí, jo que m'he llevat diví de la muert i abans muert que sensill, em veig abocat a passar un matí desencoratjador, bla, avorrit, avorrert, mancat de xispa i trempera, un matí llegat de Jorge de Burgos, sonso i terrenal, gris mortal, acolorit vitrall de rosassa inert.
Em rendeixo al plasma.
Deixo desfilar les anodines i catodines notícies. De cop, la meua ment de lluerna (1), de llanterna, de far, de quàsar, llumenera supersònica de clarividència ecogràfica en 3D FullHD1080, troba en el bell mig d'aquella caterva hominoide, una nova, una súper nova, que el meu intel·lecte desfibrilat converteix en una paradoxa intrínsecament risible. Un contrapunt, cap-i-trava, estocada, oreja y rabo; botifarra catalana.
Les paraules d'Aleix Vidal-Quadras contra les inspiracions catalanes del moment, dites armades i sense fiador, han tingut la resposta més idònia.
L'ultranacionalista espanyolista Alejo, franquillo rexiuxit, cap escalfat, enemic de la ceba, monument al descabello y a lo descabellado, regullós i lleig, ha estat contestat, amonestat, reprovat i recriminat per un eurodiputat flamenc.
Revés y guantazo al pesado y inamovible yunque.
La españolidad más profunda,
 herida por su propio estandarte
un flamenco !
Viva la Constitución abierta y cálida !
Aleix, tiu, poder et faltava dur el traje de faralaes !
Toma ! I óle i óle i óle i óle !

( Lluís ! no beguis més cafè i guarda l'ampolla de Constitución Plata ! )


Lluís Feliu, Notícies del C. de C. .
  

dilluns, 22 d’octubre del 2012

Jaume Barris Purcallas (1886 - 1939)



A dilluns 22 d'octubre de 2012.

Recordant :

Jaume Barris Purcallas, ( 1886-1939 ).


Jaume Barris Purcallas neix a Llançà l’any 1886, és fill de Joan Barris i Fulcarà i de Catalina Purcallas i Pau. Es va casar amb Dolores Parès i Pacareu.
En una època en què les escoles no eren com ara, les persones instruïdes o de cultura autodidacte es dedicaven a donar classes particulars als pobles.
Ell era agricultor d’ofici, però com que era un home culte va començà a impartir classes l’any 1920 aproximadament. Donada la precarietat de l’època alguns alumnes no podien pagar la quota, i això solia solucionar-se apujant la quota als alumnes més benestants.
Per aquell temps va arribar a tenir uns 70 alumnes al seu càrrec. Aquestes classes es van començar a impartir a `Can Cortadeta’, i més tard es traslladaren  a Ca´ls Protestants. Curiosament, les fotografies d’aquelles classes en feien al pati del Centre Federal.
Durant la República Espanyola de 1932 i aprofitant l’Estatut de Catalunya del mateix any, promogut per la Generalitat presidida per Francesc Macià i Llussà, fent uns exàmens va aconseguir el títol oficial de mestre.
Una vegada va tenir el títol, va ser traslladat a un altre poble de l’Empordà. Al començar la Guerra Civil l’any 1936, va plegar la seua tasca docent i va tornar a Llançà.
Morí l’any 1939 a l’edat de 53 anys.


Miquel Barris i Corrales