divendres, 5 de gener de 2018

Misteris de la RCC. 2018.



Diumenge 14 de gener de 2018.

Pluriocupació policial. ( 3 )

A les fotografies es veia al finat senyor Juli enforcat per la panxa, clavat en una porta de fusta, grossa i antiga.

-         Hòstia ! – exclamo estorat – Ha mort com explica el relat del llibre. Pensa que s’ha posat en marxa una mena de maledicció ? – pregunto fluixet al comissari, com amb por de que el suposat esperit assassí hagués de dirigir la seua mirada cap a nosaltres.
-         És veritat, - accepta el comissari parlant amb calma, mirant-me – ha mort com el personatge de la història, però jo no crec que l’hagi mort cap esperit, cal fixar-se en un detall. Miri el cos.

Amb recança miro al pobre antiquari allà clavat, amb un bassal de sang als peus. Sense dir-me res, el comissari posa un dit a l’alçada dels peus del mort.

-         Torni a llegir la primera part del llibre.

Repasso en veu baixa el text assenyalat. Desprès llegeixo al arribar a la línia que semblava interessar al policia.

-         “... clavat á la porta ab gran forsa y á dos pams damun de lo terra ...”
-         A aquest home no l’ha mort una força sobrenatural. L’han mort seguint un guió, si, però crec que l’assassí no vol que pensem en esperits. Desprès de totes les molèsties que s’ha pres, bé que el podria haver mort sense que el senyor Aigader toqués de peus a terra; podria haver-lo mort suspès, i despès treure-li la corda, per exemple. No amic meu, l’assassí ens vol fer saber que tractem amb una persona malvada, i li diré més, molt provablement ens trobem davant d’un assassí en sèrie. – deixa anar el comissari Frutos traient-se les ulleres d’aviador fumades i mirant-me fixament.
-         Un assassí en sèrie ? – dic cada cop més preocupat per les insinuacions de Frutos – Estarem nosaltres dos tot sols ?
-         No home, això ho investiguem la Brigada Criminal. – em tranquil·litza somrient – Vostè serà un puntual ajudant personal. – somriu irònic, davant la meu cara d’estaquirot que se m’ha quedat al saber del meu nou grau policial.
-         És estrany que no hagi sortit per la tele res d’això. – li dic jo mirant-lo ara a ell fixament.
-         Que potser dubta de mi i de la meva història ? – s’estranya el comissari – De moment, d’acord amb la família del difunt, es portarà tot amb el màxim secret. Ja li he dit que ens podem trobar davant d’un tipus molt perillós, que busca ser notícia i fer-se famós. Encara que això només és una hipòtesi meva, que espero no es confirmi. – s’explica el policia mentre treu una cartera amb la placa i me la mostra dissimuladament.
-         No, no, - en disculpo jo – no és que dubti de vostè – però se’m fa estrany veure’m-hi involucrat.
-         No es preocupi. – hi torna ell somrient – Li repeteixo que només em farà de suport amb les persones del poble, i especialment amb les del Club de Lectura quan tingui que parlar amb elles.
-         Sí, sí, esclar ...
-         De totes maneres vull que entengui que això és un assumpte extraoficial, tan per mi com per vostè. No cal que n’informi al diari pel que treballa, ni en faci cap noticia; ho entén no ? És un assumpte personal. – em deixa ben clar mentre guarda les fotos al portafolis.
-         Esclar, esclar, - dic jo amatent – ja ho havia entès així.
-         Bé senyor Landod, li deixo el llibre per si vol prendre alguna nota. – s’acomiada amb la intenció de marxar ja – El convido al tallat. Esperis un moment aquí fins que jo hagi marxat. Ja el trucaré.
-         Bé, molt bé, fins aviat. – el saludo jo, només aixecant el cul de la cadira.

I allà em vaig quedar, complint l’ordre del comissari, posant cara i mirada d’agent secret, i pregant a Déu i a tots el Sants que no aparegués en Jan a preguntar qui era aquell home, i lo més interessant esclar, de què havíem parlat.
L’airillo que bufava, de tant en tant aixecava la coberta del llibre com invitant-me a donar-hi una ullada. Bé, mentre, deixo passar una estona llegint el pròleg, si re més no per tenir una ideia de què anava tot allò.
El pròleg t’integra a la lectura, i la introducció de l’autor presenta a un personatge misteriós que suposadament és el que li explica les històries.
Personatge real o una martingala del literat ?
Caldria comentar-ho al comissari.
En el moment de marxar veig en una taula en Quimet amb un posat pesarós. Miro l’hora, i per l’hora que és, tocava una canya. Entro, en Jan, sense preguntar-me res, me’n serveix una, i surto per asseure amb en Quimet, a veure què explica.

Continuarà ...      


Dijous 11 de gener de 2018.

Un poble de desgraciats.

Coneixent en Quimet, en Jan me l’havia presentat temps ha, i ara érem prou amics, vaig notar que estava una mica abatut. Tot i la diferència d’edat a favor seu, ens enteníem molt bé.

-         Ep ! Quimet ! – el saludo mentre m’assec davant seu servit d’una canya. Ell aixeca el cap, deixa de remenar el tallat i força un somriure.
-         Et veig una mica capficat.
-         No és res, estava pensant en lo que he viscut aquestes festes; què vols, no tot poden ser alegries.
-         Que has tingut algun problema per festes ? – li pregunto jo una mica inquiet.
-         No home, no, he estat de visita a ca la meua germana, amb el meu nebot, i els cunyats, que viuen a Funestells. – m’informa en Quimet.

Era veritat que en tots aquests anys, mai havíem parlat de quin era el seu poble.

-         I doncs ? – li apunto per si es vol desfogar d’alguna cosa.
-         Penso que poder vaig fer bé de marxar del poble de jove. – sospira.
-         Per què ho dius això ?
-         Mira, hi vaig anar a passar-hi un parell de dies, i a l’últim, desprès de dinar, vam xerrar una mica, d’això, d’allò. I li vaig preguntar al meu nebot si ja tenia novia.
-         I ? – l’estiro fent un glop de cervesa.
-         Doncs que valdria més que hagués callat, la meu germana ja va contestar pel noi, ja et dic que per l’edat que té és una mica ganàs.
-         No cal que tingui pressa, - va saltar ella – total per les quatre petardes que corren, que no saben ni fregir un ou. Això sí, cardar tant com vulguis, però no saben ni rentar-se les bragues. Quina joventut, aquests es volen ficar al món ? I si no, mira a tots els seus amics, ara una, ara una altra, totes estudien, però ara això no els hi agrada, i proven allò i tampoc els hi va bé. Total, només cal donar un cop d’ull per aquí el poble, tots es deixen als dos dies. – sentència.
-         Saps que va morir el vell del celler Botes ? – em pregunta l’home de la meu germana com per canviar de tema.
-         No, no ho sabia. Els fills mantindran la casa i el celler, no ? – aventuro jo.
-         Els fills aquí ? Ja pots pensar, això s’ho vendran per res i menos, i fora. A més, tots han quedat a mata i degolla per l’herència.
-         I en quantes cases no ha passat això, - i torna la meu germana, sempre tan positiva – els de cal Santonet es van fotre els plats de la vaixella de la mare morta pel cap. I els del rec de baix, els crits i les trompades se sentien des de la plaça estant, i els que em callo.
-         Quan hi ha calers pel mig ... – ho adoba el cunyat Adrià.
-         Buenu, no sempre serà així ... – vaig dir jo amb alguna esperança.
-         Reeees, tots acaben mal. – judica ella.
-         I la feina, ha millorat al poble ? – trec jo per parlar d’una altra cosa.
-         Res, poca cosa, qui vols que hi vingui aquí.
-         Mira només les dugues botigues que van obrir l’any passat. El que venia coses d’això d’ordenadors, es passava el dia al pas de la porta fotent queixalades a la boira, i ja ha tancat. El que ven ràdios i televisions, al final em penso que es fotrà les cames com els pops. – pronostica ma germana.
-         Qui vols que en compri cada dia de televisions i ràdios. – diu l’home.
-         Ja en tindrà de capellans a l’enterro ... – remata el germà.
-         Tot s’ha de dir, eh! – ve a solucionar-ho ella – Els del poble són tots uns esquena drets, a pocs, a pocs, els hi agrada ajupir la carcanada.
-         És veritat això, força, força esquena drets. – ajuda el cunyat Adrià, fent que si amb el cap amb vehemència, mirant-me a mi – Repassa cada casa, repassa.  
-         Però es que hi ha algú de bo en aquest pobles a part de nosaltres ? – pregunto ja una mica picat davant tanta negativitat.
-         Ai ! Nosaltres, diu, aquesta família diu, aquí també caldria separar el gra de la palla ! – burxa la meua germana.
-         Ni gra, ni palla, ni els collons d’en Bamba ! – salto emprenyat per la indirecta – Aquí lo que sempre hem sigut és un poble de desgraciats; per això vaig fotre el camp jo !
-         Homeeeee, oncleeeee. – deixa anar el ganàs.
-         I com vau acabar ? – li pregunto interessat.
-         Doncs, adéu, adéu, bon vent i barca nova.
-         Esclar. Però tu no t’hi encaparris massa. Hi ha persones que només veuen les desgràcies i res de positiu enlloc, i al final t’arrosseguen al desànim.
-         Sempre li havia dit a la meu germana, per què collons has de conèixer la història de tothom del poble, si només en pots explicar merda i desgràcies. Collons és que parlis de lo que parlis, mai pots posar un exemple de res de bo !
-         Tranquil Quimet ! -  li dic jo amb un somriure, acabant-me la cervesa – et puc assegurar que tu no t’hi assembles en res a la teu germana. Per això som amics.





Divendres 5 de gener de 2018.

Maldecaps matiners. ( 2 )

D’uns metres abans d’arribar a l’oficina, ja se sentia tocar el telèfon. Apresso les passes, obro la porta amb rapidesa, però es talla el ring-ring.

-         Merda !

A l’instant hi torna. Deixo les claus a la taula i despenjo.

-         Digui ?
-         El senyor Lluís Landod ?
-         Sí, jo mateix.
-         Hola, bon dia, sóc el comissari Hèctor Frutos, de la Brigada Criminal.
-         Ah, mmmm ... En què el puc ajudar ? – pregunto una mica desconcertat.
-         Si, miri, tindria que parlar amb vostè. Li aniria bé a les dotze del migdia, aquí, al Voramar per exemple.
-         Eeeh, si, esclar ...
-         Bé, l’espero allà doncs. Fins ara.
-         Sí, sí ... Fins ara ...
-         Adéu.
-         Adéu. – m’acomiado tot descol·locat. Era la primera vegada que em trucava la policia.

Eren les deu. M’havia quedat ben nerviós i inquiet. La Policia Criminal volia parlar amb mi. De què ? Algú havia palmat en llegir un article meu ? Les crítiques literàries del Club de Lectura de la biblioteca haurien portat a algú a fer un mal fet ? – rumio mig en broma.
I si parlava amb la Central per si en sabien res.
Però al moment de despenjar vaig tornar a penjar. Millor esperar i saber-ne alguna cosa més.
Encenc l’ordinador només amb la intenció de deixar passar les dues hores que queden per la cita. La Policia ... la Policia ... que collons voldria un policia de la criminal.  
A l’arribar al Voramar, no em va ser difícil descobrir el meu interlocutor. Hi havia un parell de famílies amb mainada, els parroquians de cada dia a les dotze, i en una taula d’un costat de la terrassa, un home sol, amb ulleres fumades tipus aviador, ben clenxinat i a la recta de la seua jubilació.
Em vaig apropar a la taula lluint un tímid somriure. L’home s’aixeca de la cadira i posa cara amistosa.

-         Senyor Landod ? – pregunta convidant-me a asseure abans que jo digués ni si, ni no.
-         Sí, bon dia. – i ens dem la mà.
-         Vol prendre alguna cosa ?
-         Sí, faré un tallat. – dic mirant el seu gotet.

En aquell moment apareix en Jan. Ens saludem i li demano el tallat.

-         Vostè dirà ...
-         Si, li seré franc, voldria ensenyar-li unes fotografies i preguntar-li per aquestes persones. – diu el comissari mentre treu un portafolis de la gavardina.
-         Gràcies, Jan.

El policia treu una foto i la posa al costat del meu tallat.

-         El coneix ?
-         Doncs així, a primera vista ...

La cara de l’home de la foto en recordava a algú, però era veritat que en aquell moment no sabia ben bé a qui.

-         Vostè forma part del Club de Lectura de la biblioteca del poble, veritat ?

La pregunta del comissari tenia tota la intenció del món. El record d’aquella cara em va venir com un llamp.

-         Sí, sí. – dic com contestant les dues preguntes, una mica acollonit per si el policia s’havia pensat que li volia amagar alguna cosa. – És un dels membres del Club de Lectura. No recordo el seu nom. Només vam coincidir un parell de vegades; crec que és de Barcelona, però venia els dijous per assistir a les reunions. Sí, sí. – hi torno.
-         És el senyor Juli Aigader, és un antiquari de Barcelona. Bé hauríem de dir era ...
-         Ha mort ? – pregunto sorprès.
-         Sí, fa una setmana.
-         Vaja ...
-         Coneix a aquest altre ? – pregunta posant una fotografia al costat de la del finat.
-         Sí, es diu Lluís Feliu, també pertany al Club de Lectura. Treballa de cambrer crec, i em penso que ha escrit un parell de llibres ...
-         És veritat. Que diria d’ell ? – fa el comissari tocant repetidament la foto amb l’índex.
-         No sé ... Només coincidim a les reunions del Club. Sembla una persona normal ... no és antipàtic ... sempre porta una opinió escrita del llibre del que parlem ... no falla cap dijous ... – repasso buscant alguna cosa per definir-lo més concretament, però fora del Club no el coneixia de res. A part de ...
-         Crec que fa un parell d’anys es va posar en contacte amb vostè, no ? – deixa anar el comissari que sabia més del que volia aparentar.  
-         Sí, és veritat, ara ho he recordat. Primer em va enviar una carta, i lo que m’explicava em va semblar una mica delirant. Si vol que li digui la veritat tot plegat em va semblar molt estrany. Es veu que se li havia ficat al cap que la brutícia a que s’acumulava al passadís on hi ha la porta d’entrada a casa seua, era la senyal de que havia tornat un mal infecciós d’ultratomba que sortia en una de les històries del seu llibre. Al cap d’un parell de dies vaig anar a parlar amb ell, tal com em demanava a la carta. Vam tenir una petita conversa a la porta de l’escala estant. Es veu que uns dies desprès l’ajuntament va netejar tota aquella brutícia, i ja no en vaig saber res més. Fins fa un parell de mesos, que coincidim al Club de Lectura de la biblioteca. Sembla que tota aquella dèria ja se li ha passat. – li explico al comissari.
-         Hhhhh, mmmmm. Vostè ha llegit aquest llibre d’històries ?
-         No.
-         Bé. – diu el comissari mentre treu un volum de tapa blanca amb una foto en blanc i negre a la portada – És aquest, obri pel primer punt de llibre i llegeixi el tros senyalat.

A la pàgina indicada, la número 149, hi havia quatre línies enquadrades amb llapis. Estava escrit en lletra cursiva, i semblava català antic. Desprès de llegir-ho, miro al policia en espera de què he de dir o fer.

-         Vagi a l’altra pàgina marcada.

Era la 168, i aquí estaven encerclades amb llapis el que semblaven les tres últimes línies d’un capítol.

-         Senyor Landod, el que li diré ara forma part d’una investigació, i si el faig sabedor és per què em caldria la seua col·laboració i discreció. Que me’n diu, esta disposat a donar-me un cop de mà ? – pregunta mentre em mira rere les ulleres fumades.

En què l’hauria d’ajudar jo en una investigació policial ? Valia la pena emmerdar-m’hi ? Estava en disposició de dir que no ?

-         No sé en què el puc ajudar, però si és a les meues mans ho faré. – li i em responc.
-         No es preocupi, no serà res perillós, només m’hauria de fer de contacte. – m’assabenta somrient – Com li he dit, el senyor Juli Aigader era de Barcelona, i era un antiquari especialitzat en mobiliari rústic antic, comprava estris i guarniments de masos i cases de pagès per a restaurar-ho i vendre-ho a la seva botiga.

Estranyament, això coincidia amb el segon text del llibre. Se’m va començar a accelerar el pols i em vaig remoure silenciosament a la cadira. Sisplau, sisplau, que el comissari no digui res de la primera lectura.
No ho va fer, però va treure un parell de fotografies més i les va deixar damunt les altres.

-         Merda ! – vaig pensar en veu alta.

Continuarà ...



Divendres 29 de desembre de 2018.

Preparant un article per l’extra del diari.  ( 1 )

Fa uns mesos que el jefe em va dir que per fer articles filosòfics no calia que tingués oberta una oficina a la República del Cap de Creus, que això ja ho podia escriure a la mateixa central. No sé jo.
Total, que m’ha demanat que faci un reportatge per un extra del diari, en el que es reflecteixi la vida i rutina diàries d’un petit poble costaner. Què opina la gent del poble, què fan les associacions locals, quins problemes pateixen i quines aspiracions tenen. M’ordena que em faci un llançanenc més, que m’infiltri, que m’informi, i que ho transmeti tot per a poder fer un bon extra de cares a l’any que ve.
Així doncs, lo primer que vaig fer va ser apuntar-me al Club de Lectura de la biblioteca, on m’han acceptat amablement i amb tota cordialitat.
Un cop al mes ens reunim per a comentar i criticar un llibre. Poder degut a la meua feina, acostumo a prendre notes de quasi tot i posar-ho per escrit, talment lo que opino dels llibres que llegim al Club de Lectors.
De totes maneres tindré que pensar en diversificar els meus afers locals per tal de fer-me més amb la gent, i poder enviar un bon material al jefe.
Esclar que en un petit poble costaner tampoc es poden esperar grans esdeveniments.
Però tot és començar.

La Ràbia de Lolita Bosch.

No m’ha agradat gens. Al principi la protagonista no crea empatia fora de fer pena. Per moments he pensat que el llibre anava dirigit a una mena de lector que no entén les coses fàcilment.
Repetició de text i diàleg que busquen alguna cosa que no aconsegueixen, i que fan tornar al lector a escenaris que ja havia comprès i superat.
Poca immersió en el problema del bullying, fora d’enumerar les putades que reben les víctimes, i als fatals resultats a què poden arribar els qui ho pateixen. Es veu que la protagonista es dedica a ajudar a joves víctimes dels atacs d’altres joves, com a ella mateixa li va passar, però dóna la impressió que la protagonista, desprès dels d’anys encara arrossega el trauma, i fa servir les entrevistes amb els adolescents afectats de bullying, per a superar-ho ella mateixa mentre s’identifica amb les víctimes, enlloc de donar-los models a seguir o solucions per a superar els greus problemes dels perjudicats, que sembla que no els hi queda més remei que esperar a que passin els anys.
Es pot donar a entendre que fins que no va arribar la paraula anglesa bullying no es va catalogar el tema com a un greu problema. Tanmateix, no és veritat que no existia en català una definició d’aquesta mena de maltractament. D’això se’n deia agafar algú per cap d’inxa, o cap d’esquila en altres llocs, i la víctima patia totes les vexacions imaginables. Crec que l’autora no s’ha documentat prou.
Jo esperava que passada la meitat del llibre la cosa milloraria, però continua la descripció plana i redundant del tema. La mica d’empenta que agafa a les últimes pàgines no aconsegueix que se’m faci una lectura intranscendent.
L’escena final de la vacuna a la consulta del metge que resulta ser un dels seus antics mal tractadors, precipita un desenllaç poc creïble i infantívol.
Crec que el llibre desaprofita de tractar amb rigor i emoció un tema candent, i posar sobre la taula les accions a emprendre per intentar posar solucions a aquest problema, sobretot venint el llibre d’una persona entesa en el tema.


Els nostres noms de Dinaw Mengestu.

Haig de dir que m’ha resultat un llibre educat.
Els personatges són educats.
Les trames psicològiques són educades.
Les trames amoroses són educades.
El sexe és educat.
La violència i els assassinats són educats.
La revolució és educada.
És un llibre tan educat que sembla un telenotícies i una novel·la de Corín Tellado que es van intercalant molt educadament.
Desprès de tot això es podrien comentar multitud de cosetes, vosaltres mateixos/xes.


El festí de Babette de Isak Dinesen.

Que a la segona plana, l’autora ja es carregui la màxima autoritat del relat, em fa prendre la lectura amb simpatia.
Continuo interessat per com Isak manipula subtilment els personatges i les seues vides, per fer-los fer coses que semblen normals, però que són ben poc probables.
A Babette li toca la loteria, això permet engegar l’argument principal. La decisió dels germans, pel bé i amor a les filles del mort degà, de no opinar res de res de les rares viandes i begudes servides al festí, facilita el toc d’humor amb les reaccions del general. Una decisió molt principal que sembla presa en dues línies. Serà així ?
L’autora mostra com l’alcohol desinhibeix, i els borratxos diuen la veritat.
Proposa amors tant purs i breus en la descripció, com llargs siguin en el temps.
Apunta que algú a de fer les feines que podríem dir domèstiques, per què d’altres treballin par a la humanitat.
I que per triomfar pots necessitar el reconeixement dels que més detestes.
A la fi, una lectura àgil i fresca amb la que he gaudit més dels descarats recursos i l’àcida intenció de l’autora, que amb la història que els vesteix.


Canvi d’agulles de Lluís Muntada. ( En exclusiva RCC )

Al ser un llibre d’històries curtes, vaig creure que l’estil narratiu dels primers romanços, era una astúcia amb voluntat de l’autor.
Entro al galopant univers de perfecció semàntica amb bona voluntat, proposant des de la meua ínfima sapiència, que era millor “petar els dits per a cridar un taxi”, que “fer petar els dits per a cridar un taxi”. La imatge d’algú fent-se petar els dits amb l’intent de que aparegui tal mitjà de transport, se m’empesca irònica (ridícula).
En acabar el relat “Etimologies”, vaig elogiar mentalment l’autor per atrevir-se a escriure tal codificació literatúrica, que s’ha de llegir de cap, crec que si algú s’atreveix a fer-ho en veu alta pot prendre-hi mal. Fa falta coratge, i ho dic per experiència, per a presentar al lector puntuals narracions enrevessades que poden resultar torbadores o desplaents.
Però dic puntuals.
El que jo preveia com un moment de llibertat narrativa, es constata com una norma tècnica.
Totes les històries venen amanides amb la mateixa profusió d’adjectius i sinònims rebuscats que atabalen la lectura de les trames.
No puc negar l’inesperat d’alguns relats entre tanta abracadabra, però jo em quedo amb dugues coses del llibre : els personatges malats i malaltissos uns, i parents de Sr. Monk d’altres; i que al final, la llibreria ‘La Universal’ va aconseguir fer un munt de llibres amb el mateix títol “L’illa del tresor”.
Un canvi d’agulles que s’acosta a un via - crucis.  

Continuarà ...